Maurici Pla

Els projectes i realitzacions que es presenten en aquesta pàgina són el resultat d’una tasca continuada de més de vint anys, i que encara té molt camí per córrer. Es tracta de la feina d’un grup d’arquitectes nascuts entre el 1955 i el 1958, poc nombrós, bastant flexible, que combina l’autoria de cada projecte en funció de les circumstàncies o la disponibilitat, de manera que acaben esdevenint un magnífic exponent de tota una generació i de tota una manera d’entendre l’arquitectura. Són arquitectes formats a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona durant els anys Setanta i Vuitanta, i que van rebre els millors ensenyaments d’aquella altra generació que havia protagonitzat la recuperació i la discussió de l’arquitectura moderna a Catalunya. Per tant, a l’hora d’analitzar aquests projectes cal veure-hi una llarga tradició al darrere, i uns conceptes que són compartits per nombrosos arquitectes coetanis i també posteriors. Aquesta tradició, feta de petites contaminacions, de solideses provisionals, d’experimentació constant, defineix una manera de treballar específica que es pot identificar molt bé en tots aquests projectes. I, malgrat tot, en l’anàlisi de cada projecte s’hi pot veure sempre una innovació, una voluntat de trobar noves solucions, un enginy, una creativitat. No és, per tant, una escola, sinó una manera de fer, entesa en el sentit més ampli, que deixa un gran marge d’experimentació i de decisió a qui ha estat educat en aquests paràmetres compositius. 

Darrere la línia de treball d’aquests arquitectes hi ha una voluntat ferma d’ordenar bé els equipaments de la ciutat. Això queda ben reflectit en els concursos als que es presenten, en el caràcter urbà que assumeixen els edificis projectats, i també en la clara dimensió urbanística present en tots els plantejaments. Així, darrere de cada projecte cal llegir-hi una idea més general, elaborada i consolidada, de com equipar la ciutat. Quan es tracta de reformes o rehabilitacions d’edificis, la pròpia presència de l’edifici rehabilitat és llegida com un fet urbà que, com a tal, guia els criteris de la reforma i enllaça els espais renovats amb el conjunt d’espais públics de la ciutat. Aquesta feina de més de vint anys ha de ser llegida com una llarga reflexió i experimentació sobre la presència dels equipaments a la ciutat i, per tant, constitueix també un pacient estudi de morfologia urbana. Com a tal, l’experimentació formal, en comptes de veure’s constreta i limitada, s’allibera de prejudicis compositius i obre les portes a la invenció i al gust pels canvis. Així, la forma urbana no és llegida com una sèrie limitada de lleis i constriccions, sinó com un territori que obre portes a la composició i que fins i tot excita la fantasia, com es pot veure en molts d’aquests equipaments, siguin projectats o construïts. Es defuig la repetició i s’opta per la innovació, pel canvi. Així és com haurien d’integrar-se els equipaments dins del teixit urbà: aquesta és la lliçó que es desprèn d’aquests projectes. 

Dins de l’extensa varietat de projectes realitzats al llarg d’aquests anys destaquen òbviament els edificis teatrals. L’estudi d’aquests teatres ens informa de les determinacions dels indrets urbans i de les diferències entre els programes, però també ens informa d’una recerca interminable de solucions sempre diferents per a un mateix problema, sigui la coberta, el sostre acústic o el badalot de l’escenari. Aquí, el projecte ha d’encaixar a la perfecció l’estructura de l’espai interior i la forma, el volum exterior, els materials d’acabat, l’organització de la planta baixa: tot el que configura la dimensió exterior del teatre. En certa manera és una negació del tipus, més que una obediència al mateix: el projecte s’alimenta de tot allò que s’aparta del tipus, i s’enriqueix amb tots aquells elements que tenen un caràcter especial, atípic. Sembla que el projecte arquitectònic es regenera a la llum d’aquestes mostres exemplars, i cada projecte requereix una recerca, ja des de l’inici, que busca l’especificitat de cada edifici, que es proposa assignar-li un caràcter.

Cap d’aquests projectes no és fruit d’una determinació, sinó d’un intens treball de reflexió sobre els aspectes més concrets, més específics, lligats a un indret concret i a un programa concret, que mai no donaran lloc a una estandardització de les solucions, perquè no hi ha dos programes teatrals iguals, ni dos barris iguals, ni dues exigències socials que es puguin definir de la mateixa manera. La noció superposada d’un indret concret i un programa concret porta a una distribució molt precisa d’uns sòlids i uns buits on ja es preveuen altres aspectes d’escala més petita, com la manera d’introduir la llum als interiors, de climatitzar-los, de controlar-ne les condicions acústiques, de construir-los. Tots aquests aspectes del projecte, de escales diferents, queden reflectits i sintetitzats en un plànol de situació on ja es pot copsar el caràcter propi que tindrà l’edifici o, en la majoria de casos, el conjunt d’edificacions. En aquest plànol de situació, que acaba sent determinant en la definició de totes les escales del projecte, també s’adverteix una clara voluntat de dotar de nous espais oberts al teixit urbà on està inscrit. Per aquest motiu cada projecte ha d’activar una reflexió sempre renovada, sempre recomençada de cap i de nou: perquè el caràcter específic de cada edifici és el resultat d’unes condicions que sempre són diferents de les del projecte anterior, i que no es tornaran a repetir al projecte següent.

Aquests teatres semblen contradir la tesi de Le Corbusier i Aldo Rossi, que negaven la conveniència de fer edificis específics per a l’activitat teatral. Le Corbusier mai no va voler construir cap teatre, i Rossi en va construir un sobre l’aigua, el Teatro del Mondo, i un altre de petitó, el Teatrino Scientifico, un teatre casolà per a experimentacions escèniques. Tots dos arquitectes argumenten, cadascun en el seu temps, que l’activitat teatral no hauria de tenir una arquitectura pròpia.

Els teatres construïts pels nostres arquitectes en nombrosos municipis de Catalunya restitueixen la dimensió urbana de l’edifici teatral, i demostren folgadament la viabilitat d’una arquitectura específica per al teatre. Es tracta d’una visió realista de la ciutat i dels seus equipaments, molt condicionada pel to tan realista de la tradició arquitectònica en què s’inscriuen, i que sembla rebatre i negar la postura més teorètica i il·lustrada d’aquells dos grans mestres del segle XX.